Al Tutti Frutti hi fa olor de llet merengada i de cacau. Darrere el taulell, entre safates de gelat acabat de fer, Mauri Cortés Olmo atén amb una calma contagiosa. Té el gest de qui ha passat mitja vida servint cucurutxos i sabent, per instint, quin gust li demanarà cada client abans que ho digui. Avui, però, li toca seure a l’altra banda: la de respondre.
Comença sempre igual. Qui és vostè, Mauri?
Un gelater. Però abans de res, un veí d’Esplugues. Miri, el gelat és la meva feina, i en visc i m’agrada. Però el que soc de debò és algú del poble. Aquí m’he criat, aquí treballo, aquí conec tothom. El gelat és el que faig; Esplugues és el que soc.
I, més enllà de la feina, com es veu vostè mateix?
Els peus els tinc ensorrats a la realitat. Massa impulsiu, això sí.
Parli’m d’un record que li faci il·lusió.
De petit, menjar gelat directament de la màquina, acabat de fer. Allò no té preu. No era el gelat de la vitrina, no: era el que encara estava tou, gairebé calent de tan fresc. Aquella cullerada valia més que qualsevol postra.
I l’olor de la seva infantesa?
El sofregit de casa de la meva àvia. Aquestes coses no s’obliden. Encara ara, quan la sento, em transporto a la cuina de petit.
Si hagués de triar un instrument que el descrigués, quin seria?
La bateria. Marca el ritme, però sense fer soroll de més. I quan cal, pica fort.
Té algun viatge pendent?
Tornar a Austràlia amb el meu fill. Hi vaig estar i em va quedar la sensació d’haver-n’hi vist poc. Un viatge llarg, els dos sols, sense pressa. Això és el que tinc pendent.
El seu menjar preferit?
El gelat. Ho sé, sembla que faci publicitat de casa, però és veritat. I no un de concret: qualsevol, sempre que estigui ben fet.
I la beguda?
La cervesa. Ben freda, i acompanyada.
Una tradició que li agradi especialment.
Posar-me la samarreta d’Argentina quan hi ha mundials. És d’aquelles coses que portes a dins i que surten soles. Aquella samarreta és gairebé un ritual.
Com li agrada comunicar-se amb la gent?
Amb titulars. Vaig al gra. Si una cosa es pot dir en una frase, per què gastar-ne deu? La gent ho agraeix.
Té cap al·lèrgia?
A la flojera. (riu) És l’única al·lèrgia que m’he diagnosticat jo sol. La mandra em posa dels nervis.
Quin seria el seu lloc paradisíac?
Un pic nevat, amb la taula d’snowboard posada. Fred, silenci i neu fins on arriba la vista. No li cal res més.
Ficar la pota a temps és signe de…
D’experiència. Qui no s’ha equivocat, no ha fet res. Equivocar-se a temps vol dir que ho estàs intentant.
El seu defecte?
Quin d’ells? (riu) Tria tu. En tinc uns quants, i tots ben meus.
I la seva qualitat?
Les ganes d’aprendre. Sempre n’hi ha. Cada dia aprens alguna cosa, encara que sigui petita, si hi vas amb els ulls oberts.
Què hi té, a la tauleta de nit?
Un ukelele. Per si em ve la inspiració abans d’adormir-me. O per fer soroll, segons el dia.
Els amics, quants en té?
Pocs. Però bons. Jo soc dels que prefereixo quatre de veritat que quaranta de compromís.
Per a vostè, què és l’elegància?
Actuar correctament. La resta és vestir-se. Pots anar de vint-i-un botons que, si no ets correcte, no hi ha res a fer.
I la seva dèria?
La neteja. No puc veure res fora de lloc. A la gelateria ho entendrà: aquí tot ha d’estar impecable, i a casa igual.
Què vol dir, per a vostè, ser modern?
No conformar-se amb el que hi ha. Mirar una cosa i dir «això es pot fer millor». El conformisme és el contrari d’estar viu.
Quin transport fa servir més?
Un patinet. Ràpid, pràctic i sense embussos. Per Esplugues, la millor opció.
I la joventut, què és?
Una mala passada. (riu) T’ho dic amb tot el carinyo, eh? Però és veritat: et dura un sospir i, quan te n’adones, ja t’ha passat.
Què és el que més li interessa, ara mateix?
Que protegim el planeta Terra. Si us plau! Que ens hi va la vida, literalment. Això m’ho prenc molt seriosament.
Quina època de la història li hauria agradat viure?
La dels colonitzadors. Descobrir noves terres devia ser formidable: arribar a un lloc on mai ningú havia posat el peu. Ara ja està tot descobert.
Alguna frustració?
No haver anat a la Universitat. Em va quedar al tinter i, de tant en tant, hi penso. Però bé, la vida t’ensenya per un altre camí.
Com afronta una situació complicada?
Anant-hi i agafant-la per les banyes. Fugir no porta enlloc. El problema no es resol mirant-lo de lluny; s’hi ha d’entrar.
Com saluda una persona estimada?
«Estàs bé?» Abans que res, això. La salut i la gent que estimes, primer. La resta ja vindrà.
Amb qui li agradaria sopar?
Amb Marc Márquez. El seguiria tota la vida. Una estona amb ell, i moriria feliç.
Si hagués de sortir corrents de casa, què s’enduria?
El meu fill. La resta, tant se val. Les coses es recuperen; ell, no.
Digui’m un carrer d’Esplugues.
El carrer de l’Avenç. Tota la vida allà.
I un personatge d’Esplugues?
El meu pare, Héctor Hugo Cortés. Aquest és el meu referent, aquí i a tot arreu.