L’Acadèmia del Cinema Català reivindica enguany els Estudis Balcázar i Esplugas City, que van ser uns referents de la indústria cinematogràfica als anys seixanta i setanta i que van ser, a més, protagonistes d’un capítol essencial de la història del western. El pròxim divendres 17 a les 17.45 hores, al parc de les Esplugues, la presidenta de l’ACC, Isona Passola, acompanyada de l’alcaldessa d’Esplugues, Pilar Díaz, i del diputat de Cultura de la Diputació de Barcelona, Juanjo Puigcorbé, descobriran una taula explicativa als terrenys on hi havia els desapareguts estudis d’espagueti-western.
Projecció de documental
A continuació, al Casal de Cultura Robert Brillas, es farà un passi especial del projecte de documentalGoodbye Ringo, de Pere Marzo amb l’assistència de l’equip i una posterior taula rodona amb Esteve Riambau (director de la Filmoteca de Catalunya), Paco Marín (director de fotografia), Alberto Gadea (cap d’especialistes) i Anastasi Rinos (muntador).
Els germans Balcázar, pioners del gènere
Durant la postguerra, Barcelona havia anat perdent la major part dels seus estudis cinematogràfics: els Lepanto, Diagonal, Kinefón, Trilla o Orphea Film, entre d’altres. El 1964 els germans Balcázar, fundadors de Producciones Cinematográficas Balcázar (1951) i la distribuïdora Filmax (1955), van crear a Esplugues uns estudis de producció i doblatge amb cinc platós – n’hi havia un d’insonoritzat i un amb piscina de rodatge–, així com equipaments per a la presa de so i sales de muntatge i de projecció.
En aquests escenaris espluguins s’hi van rodar desenes de pel·lícules de la productora Balcázar, comOnce pares de botas (1954), de Rovira Beleta; Relato policíaco (1954), d’Antonio Isasi- Isasmendi; Yo maté(1957), de Josep Maria Forn; El tigre se perfuma con dinamita (1965) de Claude Chabrol o El yankee (1966), de Tinto Brass.
A més, títols emblemàtics del cinema català i espanyol de la segona meitat de segle van ser concebuts parcialment o totalment allà, com La pell cremada (1967), de Josep Maria Forn; Mañana será otro día(1967), de Jaime Camino; Dante no es únicamente severo (1967), de Jacinto Esteva i Joaquim Jordà; Las Vegas 500 millones (1968), d’Antonio Isasi-Isasmendi; Tuset Street (1968), de Jorge Grau i Luis Marquina;Nocturn 29 (1968), de Pere Portabella o Sexperiencias (1968), de José María Nunes.
Altres destacats cineastes com Jesús Franco, Vicente Aranda, Ignacio F. Iquino o Mario Bava van passar pels estudis entre el 1964 i el 1973. L’estudi de doblatge també va ser molt important des que va iniciar la seva tasca el 1965 sota la direcció d’Antonio Santillán. S’hi van doblar, entre d’altres, Espartaco y los diez gladiadores (1965) o Un hombre llamado Caballo (1970). Només l’any 1973, van doblar-hi més de 80 títols.
‘Esplugas City’, el plató català dels ‘espagueti-westerns’
Per tal de disposar d’un espai on rodar els exteriors, es va construir a Esplugues un poble de l’oest americà que va ser conegut com Esplugas City i que va donar sortida a la demanda espanyola i italiana d’espagueti-westerns. L’arquitecte del projecte va ser el prestigiós director artístic Juan Alberto Soler. La vil·la, de 9.427 m2, tenia 3 carrers i 40 cases distribuïdes per temes: les de fusta de l’oest minaire, les de pedra dels poblats pròspers i les mexicanes, de materials més pobres. També hi havia un saloon, el despatx del xèrif, una barberia, un magatzem, el banc i l’església del poble. La majoria d’aquests edificis eren corporis, només alguns tenien construïda la façana sense interior al darrere.
Esplugas City va ser l’escenari de 70 pel·lícules durant els 9 anys de la seva existència. Entre aquests films de producció europea o nord-americana hi trobem Pistoleros de Arizona (1965), Una pistola para Ringo (1965), Crónica de un atraco (1968) i El más fabuloso golpe del Far West (1970). La darrera pel·lícula que s’hi va rodar va ser Le llamaban Calamidad (1972). En aquell rodatge, el poble va ser dinamitat i incendiat de veritat, fent coincidir un final de ficció amb el final real d’Esplugas City.
Què va precipitar el final?
La decadència del western, l’augment dels costos de producció i les dificultats financeres, van fer que la família Balcázar es plantegés convertir el poble de l’oest en un parc temàtic del gènere, que hagués estat el primer d’Europa. Els permisos de l’Ajuntament van trigar a arribar, però, quan finalment ho van fer, la ciutat western va tenir la mala sort de ser visible des de l’autopista: el ministre franquista d’Informació i Turisme, Alfredo Sánchez Bella, la va veure mentre anava a l’aeroport i va ordenar que l’enderroquessin, perquè considerava que xocava amb la imatge d’un país modern. Els Balcázar també van vendre quatre platós i els edificis d’oficines. El darrer plató i l’estudi de doblatge es van vendre el 1973.
Malauradament, d’aquest espectacular estudi cinematogràfic a l’àrea metropolitana de Barcelona no n’ha quedat rastre, tot i que seguirà viu en les seves pel·lícules i en la memòria col·lectiva.
Font: http://www.esplugues.cat/