Començava aquest proppassat setembre colpit per la mort d’un jove polonès apallissat a Londres per uns adolescents. Els testimonis apunten a motivacions xenòfobes, és a dir la nacionalitat de la víctima, reconeguda pels agressors en sentir la seva parla. Si cap d’aquest joves agressors hagués llegit cap dels preciosos llibres amb que Joseph Conrad (polonès d’origen també) va elevar encara més el nivell de la literatura britànica, crec fermament que hauria valorat amb tota la transcendència la vida que estaven a punt d’arrencar d’aquest món, tractant tot immigrant amb dignitat i cura. Subratllant si es vol la diferència que, precisament, és el que ens acaba de donar més identitat. Perquè és la cultura la que ens ajuda a viure amb profunditat i afrontar, també, els entrebancs i atzucacs del camí.

Volia agrair en aquest sentit el gest de la cantant Edurne. De seguida que va tenir coneixement de l’assassinat d’una veïna nostra el 15 de setembre per la violència masclista, es va posar a la disposició de l’equip de govern. Així es va decidir de posposar els actes de Festa Major de Sant Mateu, afectats per el dia de dol oficial que el Ple municipal va decretar a la ciutat. Tant de bo les seves sentides paraules durant el concert per construir una societat sense violència masclista arrelin i deixin un pòsit de respecte íntim i convençut a la voluntat i llibertat de l’altri. Haurà de lluitar, però, contra la letal lloança de la superficialitat i banalització del mal que traspua massa sovint en els mitjans audiovisuals públics i privats espanyols.

Estic d’acord amb la dita africana “Per educar un infant cal tota la tribu”. I també que les administracions públiques tenim un paper important, encara que només sigui per la nostra potencial immensa capacitat de regulació dels continguts. És una responsabilitat indefugible i que Europa reclama a l’Estat espanyol sense èxit des de fa temps. Cal només aplicar la voluntat política per fer-ho. L’Estat espanyol, però, està més acostumat a censurar que no pas educar qui considera els seus súbdits. Així es va palesar una vegada més durant l’emotiu homenatge a l’escriptora Montserrat Roig i el seu llegat al Correllengua d’enguany a la masoveria de Can Tinturé, on es va repassar la seva obra així com la censura que va patir per part del règim totalitari i els seus hereus.

Com a català que ha viscut la major part de la vida fora del país però sempre en contacte amb els nostres compatriotes arreu, puc donar fe de que el respecte a les dones i els seus drets també és reivindicació permanent nostra! Perquè l’elecció entre convivència o violència és un tret cultural.