La pela és la pela?

Descobrir que l’actual crisi de Catalunya es econòmica, no és cap novetat. Tampoc ho és que les retallades socials, que afecten sobretot als pobres, són necessàries per mantenir un Govern de la Generalitat, amb unes despeses superiors als seus ingressos. Cada vegada més gent sap, que si Catalunya depengués políticament de Brussel·les, enlloc de fer-ho de Madrid, s’aconseguiria un equilibri econòmic que faria innecessàries les retallades socials. Com pot ser que una Catalunya, que es caracteritza pel raonament de que la pela és la pela, en aquesta qüestió no tingui en compte la pela? No fer-ho, suposa un clar reflex de la seva ciutadania, amb mentalitat de botiguer, de que el client sempre té la raó, que la fa actuar a la vegada, com la puta i la ramoneta.

Si tenim clar que la classe política sempre és una imatge de la seva ciutadania, no ens ha d’estranyar gens ni mica, el seu baix nivell de compromís polític i social, per fer possible el que en aquests moments tocaria fer: superar l’actual dependència colonial amb Espanya, per establir una interdependència amb la UE. Si aquesta evident reflexió, no serveix per fer el que toca fer, segurament el problema consisteix, en trobar qui ho ha de fer. Si la ciutadania i la classe política no són capaces de fer el que toca fer, i els que en aquests moments són el moviment més actiu de la societat, els dels joves indignats, que degut a la seva ingenuïtat, no estan per aquesta qüestió, llavors tenim un greu problema. Com ho fem per solucionar-lo?

Per Josep Aracil i Xarrié, President d’Eurosenior / joarxa@gmail.com / ACPG – Redacció

Deja un comentario