74è aniversari del fusellament de Lluís Companys i Jover (1932 – 1933) @gencat #esplugues

IMG_1410.JPG

Va néixer, fill d’una família benestant, al Tarròs, a la comarca de l’Urgell, l’any 1882. Traslladat ben jove a Barcelona, hi estudià dret a la Universitat i hi fundà, l’any 1900, l’Associació Escolar Republicana ensems que començà a militar en la Unió Republicana. Així mateix, col·laborà activament amb les Joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de les quals l’any 1910 fou president de la secció política. L’any 1912 esdevingué redactor en cap de La Barricada, setmanari del Bloc Autonomista Català.

Col·laborà estretament amb Josep Zulueta, Laureà Miró i Trepat i Eusebi Corominas a La Publicidad. Formà, així mateix, pinya amb Albert Bastardas i Francesc Layret, amb el qual, pel setembre del 1912, sostingué una polèmica sobre el reformisme polític a partir dels articles que aquest escriví a El Poble Català. Fou candidat a les eleccions municipals del 1913, que perdé, la qual cosa causà la crisi del reformisme i provocà que Companys es retirés de La Publicidad, que deixà d’ésser l’òrgan oficial del reformisme polític.

A partir d’aquell moment, Lluís Companys, que començà a militar en la Joventut Republicana de Lleida, participà, conjuntament amb Layret, Marcel·lí Domingo i Mestres, entre altres, en el míting del setembre, el qual menà a celebrar l’assemblea de l’abril del 1917, que constituí el Partit Republicà Català. Aquest mateix any, col·laborà també en La Lucha, òrgan del nou partit en representació del qual fou elegit Regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Des d’aquest càrrec, formà part de la comissió que el 1919 mirà d’obtenir del govern una intervenció positiva respecte als conflictes d’obrers. L’any 1920, conjuntament amb Francesc Layret, exercí d’advocat laborista en defensa de militants sindicalistes, tasca que hagué de deixar per tal com fou detingut amb Salvador Seguí, Martí Barrera i Josep Viladiu i deportat al castell de la Mola, de Maó. El desembre del mateix any, Lluís Companys fou elegit Diputat per Sabadell en representació del Partit Republicà Català, per la qual cosa hagué d’ésser posat en llibertat. Ocupà l’escó de Francesc Layret, que havia estat assassinat just quan es disposava a defensar Companys per treure’l del presidi.

Pel febrer del 1921 participà activament en el debat sobre el terrorisme barceloní contra el governador Martínez Anido. Així mateix, aquest any fou un dels fundadors de la Unió de Rabassaires i Altres Conreadors del Camp de Catalunya i dirigí La Terra que era l’òrgan de la Unió. Participà en la campanya de propaganda que aquesta organitzà, la qual menà a la gran assemblea del 1923, en què Companys es pronuncià contra el projecte elaborat per l’oficina jurídica de la Mancomunitat de Catalunya, fet que li comportà el suport de la Unió a la seva candidatura, i la victòria en les eleccions del 1923. L’any 1925, durant la dictadura, actuà com a advocat assessor de la Unió de Rabassaires, i, des del 1928, formà part dels comitès dels partits catalans que dirigiren l’oposició política.

Per l’octubre del 1930 fou de nou empresonat; participà, el mes següent, en el Comitè Revolucionari de Catalunya, del qual signà el document. Aquesta acció li comportà que s’hagués d’amagar. El mateix any formà part del comitè d’enllaç dels tres partits republicans catalans al marge de l’Estat Català i del grup de L’Opinió. Pel març del 1931 participà en la Conferència d’Esquerres, a partir de la qual es formà Esquerra Republicana de Catalunya. Va ésser elegit, el 12 d’abril de 1931, Regidor de l’Ajuntament de Barcelona i, a mig matí del dia 14, entrà, acompanyat d’Amadeu Aragay, Lluhí i Vallèscà i d’altres a la Casa de la Ciutat, de la qual destituí l’Alcalde accidental, Antoni Martínez i Domingo, prengué possessió de l’alcaldia i, des del balcó, proclamà la República de Catalunya. Tot seguit, expulsà del Govern civil el radical Emiliano Iglesias i fou nomenat Governador civil de Barcelona, càrrec que exercí des del 16 d’abril fins al mes de maig, en què fou substituït per Carles Esplà; va ésser nomenat cap de la minoria d’Esquerra Republicana i dirigí La Humanitat, òrgan del partit.

Pel juny del 1931 va ésser elegit Diputat a Corts per la província de Barcelona i tot seguit membre de la Diputació Provisional de la Generalitat per Sabadell; intervingué activament en les discussions, pel setembre del 1931, del projecte de constitució de la República Espanyola; votà a favor del vot femení, per l’octubre del 1931; va esdevenir, el gener del 1932, Vicepresident de l’Assemblea de la Generalitat i President provisional, en substitució de Jaume Carner.

Així mateix, pel novembre del 1932 fou elegit Diputat al Parlament de Catalunya, i, el 6 i 13 de desembre de 1932, primer President del Parlament. Un cop hagué dimitit el càrrec de President del Parlament de Catalunya, fou, des del juny del 1933 al novembre del mateix any, Ministre de Marina. Així mateix, aquest mes de juny va ésser elegit membre de l’Executiu d’Esquerra Republicana arran del Segon Congrés Nacional ordinari.

En les eleccions legislatives del novembre del 1933 va ésser elegit també Diputat per la ciutat de Barcelona. Després de mort Francesc Macià, el Parlament de Catalunya elegí Lluís Companys com a President de la Generalitat, càrrec que ocupà, a partir de l’1 de gener de 1934, després d’una votació al Parlament, el resultat de la qual fou: 56 vots a favor, 6 en blanc i l’abstenció de la Lliga Catalana.

El mateix mes de gener formà el primer govern, de concentració –com la majoria dels que nomenà–, amb membres d’Estat Català, Acció Catalana Republicana i el grup de l’Opinió, juntament amb Unió Socialista de Catalunya i Esquerra Republicana.

Pel juny del 1934 presentà la Llei de Contractes de Conreu. Malgrat que durant els següents mesos patí cada cop més les tensions entre Estat Català i Aliança Obrera, el nacionalisme de Companys s’afermà més i més, la qual cosa el menà a proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola i a viure directament els fets del Sis d’Octubre, arran dels quals va ésser condemnat a trenta anys de reclusió major pel Govern radical-cedista de la República Espanyola, pena que complí al penal d’El Puerto de Santa Maria, a Cadis, fins al febrer del 1936, en què va ésser alliberat gràcies a la victòria del Front Popular.

Tot seguit fou elegit Diputat pel Front d’Esquerres de Catalunya i tornà a presidir la Generalitat.

Arran dels esdeveniments del juliol del 1936, es traslladà al despatx del Cap de Serveis de Policia de Catalunya i treballà activament en la resistència de Barcelona. Assolí, durant tota la Guerra Civil, llevat dels primers moments, de mantenir l’equilibri de les forces polítiques catalanes, mitjançant governs de concentració, equilibri que culminà amb un govern d’unitat popular, pel setembre del 1936, encapçalat per Josep Tarradellas, a qui nomenà Conseller Primer de la Generalitat fins al maig del 1937, en què Companys tornà a assumir la direcció del Govern de Catalunya.

Quan, el gener del 1939, les tropes franquistes estaven a punt d’entrar a Barcelona, s’exilià a França. Fou fet pres a Labaule (Bretanya) per la policia secreta alemanya i, a requesta del General Franco, el govern de Hitler en concedí l’extradició.

Després d’un consell de guerra sumaríssim, va ésser afusellat el 15 d’octubre de 1940 al castell de Montjuïc.